Hi ha quelcom més innovador que la natura?

La nostra societat es projecta constantment cap al futur. El mite de la modernitat s’assenta sobre els pilars de la ciència i la tecnologia com a garantia de qualitat de vida i de progrés material. Però cada vegada es fa més evident que els humans hem comès un error de càlcul fonamental; hem menyspreat el context en el nostre creixement, convençuts que superem en intel·ligència als altres éssers vius.

Concebem la natura com una cosa aliena, ideal per oxigenar un cap de setmana, i plena de recursos inesgotables. La realitat, però, ens demostra que no hi ha un “nosaltres” i la natura de forma deslligada. Siguem conscients o no, la nostra vida al planeta forma part d’un sistema i les nostres accions generen impactes que no poden oblidar les condicions operatives que afecten a tots els seus habitants. Vegem alguns principis:

Cal fixar-se en les estratègies adaptatives

Una evidència de la necessitat d’entendre clarament el context es troba en la capacitat de supervivència de les espècies. La natura ens ensenya que les espècies només poden sobreviure si són capaços de donar una resposta a una problemàtica concreta, desplegant estratègies adaptatives. Una evidència de la necessitat d’entendre clarament el context es troba en la capacitat de supervivència de les espècies. La natura ens ensenya que les espècies només poden sobreviure si són capaços de donar resposta a una problemàtica concreta, desplegant estratègies adaptatives. Per tant, si aquestes solucions no s’adeqüen prou al seu entorn, acaben convertint-se en insostenibles i fracassen.

La vida al planeta existeix des de fa 3.800 milions d’anys, però menys d’un 1% ha arribat fins als nostres dies. Després, com establia Peter Druker, en un context més conceptual, és l’efectivitat ( “fer bé les coses” i fer-les de forma correcta) la que ha marcat la diferència.