Enzim devora-plàstic: ¿canvi real o utopia?

A l’abril, una notícia va obrir les portades de les capçaleres científiques: un grup d’investigadors del Regne Unit i els Estats Units havien dissenyat un enzim capaç de devorar plàstic.

Totes les notícies tenien el mateix enfocament informatiu, una eufòria col·lectiva que albirava la solució de tots els problemes mediambientals relacionats amb el plàstic. Afegien a la informació sobre el descobriment diverses anàlisis expositius per contextualitzar la contaminació dels ecosistemes per l’excés de plàstic, donant a entendre que aquest descobriment seria la revolució que acabaria amb la contaminació.

L’enzim encara ha de ser tractat per poder ser usat en la indústria.

Però què suposa realment aquest enzim? Afirma John McGeehan, un dels científics després del descobriment, que la millora és molt il·lusionant però modesta. Resta èpica a el relat revolucionari d’alguns mitjans i assegura que ens acosta a una millor gestió de residus i que obre la porta a millorar el sistema de reciclatge dels plàstics, però que no planteja la fi de la contaminació. Així doncs, l’enzim no és un messies de el reciclatge, sinó que encara ha de ser tractada per poder ser usada en la indústria.

Afegeix la divulgadora científica Alba Asenjo que l’autèntica dimensió d’aquest enzim està determinada pel reciclatge de les ampolles de plàstic, que no poden reciclar-se a el 100%. “Amb aquest descobriment es poden començar a desenvolupar mecanismes que converteixin el plàstic en plàstic de nou, i poder reutilitzar tots els residus plàstics per fabricar nous productes”.

Però encara que l’enzim pugui millorar els processos de reciclatge cal fer molts canvis socials perquè aquesta millora serveixi d’alguna cosa, ja que la cultura de l’reciclatge no està implantada en la mentalitat global. A tot el món es venen aproximadament un milió d’ampolles de plàstic per minut, però només el 14% d’aquestes es recicla. Si no es reverteix aquesta dinàmica, aquests enzims no tindran un efecte real en la gestió dels residus plàstics tot i que tenen el potencial de convertir-se en una eina que permeti reciclar-a el 100%, un objectiu gairebé utòpic que cada vegada més sembla més real .