Somien els enginyers abellots elèctrics?

Aquest títol és un petit  homenatge al llibre de Phillip K. Dick, “Els androids somnien xais elèctrics?”, el qual va inspirar la pel·lícula Blade Runner a Ritley Scott.

El llibre i la pel·lícula mostren un món en què tecnologia i bioenginyeria permeten fer una còpia perfecte d’un ésser humà inspirada en la natura, i fins i tot realitzar-ne una versió millorada. A la pel·lícula, J.F. Sebastian és l’enginyer que, com una mena de modern Prometeu, basant-se en la natura, crea els Nexus VI.

A la vida real el paper de l’enginyer no és encara jugar a ser déu, si bé el seu rol és essencial al món modern, ja que fa de pont entre el coneixement i la solució aplicada als problemes concrets. La metodologia per fer això és diversa: la física (mecànica o electrònica), amb sofisticades simulacions, permet definir allò que serà la solució. Però per a arribar a aquest punt sovint s’ha d’utilitzar una acurada observació dels processos naturals, que esdevenen fonts d’inspiració per aconseguir respostes plausibles.

Hi ha exemples ben coneguts d’aquesta dinàmica, com el Velcro®, inspirat en les llavors de la repalassa; també la forma de bec d’ànec dels trens d’alta velocitat, o les xarxes de neurones com a base per a la intel·ligència artificial. Totes elles són formes inspirades d’una solució que ha estat exitosa a la natura.

Malgrat tot, és temptador pensar que amb la nostra capacitat transformadora, la suposada “superioritat” de l’home davant la natura, podríem, des d’aquest punt de vista, estalviar-nos d’observar-la.

L’abellot de la NASA

Hi ha una dita a la NASA, com advertència als enginyers, que diu que “és aerodinàmicament impossible que un abellot pugui volar. El problema és que ell no ho sap”. Lluny que la física estigui equivocada, el problema rau en el fet que utilitzem la raó basant-nos en unes assumpcions incompletes.

La ment humana, com qualsevol sistema dins o fora de la natura té limitacions i mirades esbiaixades. D’alguna manera, la ment imposa un tipus propi de disseny que no té perquè ser el que la natura trobaria.

Un exemple és el disseny de l’antena de la nau espacial ST5. Des de Darwin sabem que l’evolució mou el canvi de les espècies.

La selecció natural i la mutació són els motors d’un procés d'optimització a un ambient que és ple de complexitat. La NASA, davant el repte de dissenyar una antena capaç de funcionar a l’espai amb una sèrie de limitacions, va aplicar les regles de l’evolució per trobar la solució òptima. El resultat va sobtar tothom: un disseny que semblava més un tros de cable fet un nyap era clarament més òptim que l’ideat pels humans passant per alt la saviesa de la natura.

En veure’l, entenem que un ésser humà molt difícilment ho hauria pogut imaginar amb les fonts habituals d’inspiració; simplement el nostre algorisme de pensament no funciona com el de la natura. Això mai ho hauríem d’oblidar.

Francisco Goya va dir que “la fantasía abandonada de la razón produce monstruos imposibles: unida con ella es madre de las artes y origen de las maravillas». A l’època de Goya el mal era la superstició, i la raó, la solució. Avui dia,quan hem arraconat la superstició en molt àmbits, podem caure en la idea de que la raó és font de la invenció en ella mateixa.

Malauradament, encara és així. Sense altres fonts podem arribar a pensar que l’abellot no pot volar. És per això que els enginyers potser mai no haurien de deixar de somiar amb abellots elèctrics.

Carlos Rodríguez Caso

Institut de Ciències Biomimètiques

Veure entrada en el seu context