Zebres, vaixells i camuflatge

Carlos Rodríguez

02/04/2019

A finals de la primera guerra mundial, Gran Bretanya s’enfrontava al desgast prolongat de la seva flota marítima després d’anys de conflicte. Els U-Boot, naus submarines de l’exèrcit alemany, torpedinaven de forma extraordinàriament efectiva els vaixells mercants i de defensa de la triple entesa, posant en serioses dificultats el control i manteniment de les seves rutes marítimes d’abastament. Per intentar revertir aquesta situació, una de les respostes va ser l’anomenada “Dazzle Section”. Es tractava d’una nova divisió naval mercant pintada d’una forma molt diferent del vist fins llavors. El gris metall, clàssic en els vaixells de l’armada, va ser substituït per xocants patrons de ratlles, generalment en blanc i negre, que alteraven la percepció pel que fa a magnitud del vaixell i distància a la qual es trobava l’observador.

L’estratègia no era la de mimetitzar-se sinó la fer-se veure d’una forma distorsionada alterant la percepció de la posició i trajectòria de la nau perquè els submarins erressin el tir dels seus torpedes. Aquesta distorsió de la perspectiva seria creïble només quan el vaixell es trobés relativament lluny però aquest era un factor clau de l’atac dels U-Boot. Els submarins havien d’actuar necessàriament des de lluny. Hi havia dos motius importants per a això: evitar un contraatac des del vaixell i la necessitat de que el torpede fes un recorregut mínim perquè estigués correctament armat.

La distància era important i aquest era el punt feble que explotava aquest tipus de camuflatge. En mig del mar, sense cap referència cartogràfica possible, la detecció de la posició i trajectòria semblava una tasca difícil. La identificació del tipus de vaixell permetia conèixer les seves dimensions i d’aquesta manera poder operar certs càlculs trigonomètrics. Determinar cap a on anava la nau de la forma més exacta possible era una tasca determinant. Un error d’unes desenes de graus feia que el torpede no fes blanc. Alçat el periscopi, només l’experiència i agudesa visual del comandant permetien el tir. Parlem d’una època en què el radar o el càlcul numèric assistit per computador no existien. Per això, la interpretació humana era determinant i en això és en el que es basaria l’engany de què estaríem parlant: El camuflatge disruptiu.

Aquest tipus de camuflatge, atribuït a l’artista marí Norman Wilkinson, jugava amb alterar la perspectiva de l’observador usant patrons que distorsionessin les veritables formes del vaixell. Per evitar qualsevol contraintel·ligència no existien dues naus amb el mateix patró evitant així qualsevol entrenament de l’ull de l’enemic.
Encara que hi ha evidències de la utilitat d’aquest tipus de camuflatge, la veritat és que mai s’ha pogut estimar la seva eficàcia davant els U-boot. En qualsevol cas tal manera de pintar va entrar aviat en desús, en part a causa del cost que suposava la personalització i manteniment d’aquests tipus de camuflatge, en part a causa de l’arribada de les tecnologies de detecció, com va ser el radar, que prescindia de tota interpretació humana fins aleshores essencial.

 

 

El USS West Mahomet 1918. Fotografia del Bureau of Ships Collection in the U.S. National Archives.

 

Curiosament, un estudi recent d'investigadors de la universitat de Califòrnia publicat a Nature Communations ens brinda un encaix amb la biomimètica. L'estudi mostra que una aproximació semblant podria haver estat operant des de fa milers d'anys en la relació entre les zebres i els mosquits que les assetgen. L'estudi proposa que el patró ratllat de les zebres podria ser un mecanisme per evitar les picades dels mosquits en el seu ambient natural. El contrast entre les franges blanques i negres fa que els mosquits tinguin una major taxa d’error en aterrar en l’animal. L’estudi demostra que un animal amb aquest patró determinat redueix el nombre de picades comparat amb un altre que no presenta aquest ratllat.

Sembla que després de tot, l'evolució hauria trobat una solució que permet restar eficiència als atacs, molt semblant a la que es va aplicar a la Primera Guerra Mundial al món naval. La natura mostra solucions que només mitjançant la seva observació podem entendre, per després poder aplicar-les.

Podem pensar que aquests patrons estrambòtics comparteixen el mateix principi que la natura porta explotant milions d’anys. Si els mosquits piquen menys a les zebres per ser ratllades, qui sap, si d'aquí a poc ens veiem triant un bonic vestit ratllat com una solució a les molestes picades dels mosquits que patim a l'estiu.